2008/04/23
Mesòpolis
Sociòleg i professor universitari.
Sens dubte la Vegueria Penedès neix com a concepte alternatiu a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. El fet identitari del Penedès, nascut de l’economia agrícola de la vitivinicultura que ha generat una cultura pròpia, de paisatge de vinyes i agrociutats —Vilafranca, Sant Sadurní— es contraposa a la creixent expansió de la metròpoli, que utilitza l’entorn agrari per expulsar del seu interior les activitats que li fan nosa, i que envaeix, amb objectes —logística— i cables —autopistes metropolitanes—. Aquests són elements aliens a la naturalesa d’un ric territori agrari, que ha costat anys i panys gestar-se, i al qual transforma, no pas de manera positiva, donada la baixa qualitat dels seus propòsits.
El Penedès representa en bona part, encara avui, l’existència viva d’un model equilibrat basat en una estructura rural com espai diferenciat i a la vegada vinculat activament, a través de la seva xarxa de ciutats intermèdies i pobles, a l’economia global. Ara falta redefinir-lo a la llum de la nova cultura de l’economia ambiental, del canvi climàtic i de l’escassetat de recursos. No és apostar per un model obsolet, com pensen els penedesencs que encara associen “progrés” amb “creixement sense límits”, sinó tot el contrari. Voler una ciutat contínua des de Barcelona a Tarragona és el gran equívoc.
A diferència de la metròpoli que depreda el seu entorn, l’espai Penedès actua com una “mesòpoli” on les poblacions mantenen una relació positiva i equilibrada amb el seu entorn agrari —no és el cas de bona part de la costa que ja ha cedit a la pressió de la fal·lera constructiva d’urbanitzacions i al turisme barat—. És un sistema simbiòtic on les poblacions tenen capacitat per contribuir al desenvolupament de l’entorn, del que extrauen bona part de la seva fortalesa, sense degradar-lo.
Estem dons davant d’un dilema cada vegada més accentuat: escollir entre formar part de la cua del sistema metropolità que ens envolta —RMB i Camp de TRG—, i per tant, acceptar les imposicions d’un model expansiu, especialitzat i depenent, on predomina la indiferència i l’anonimat de les ciutats dormitori, de les activitats especialitzades expulsades del centre metropolità i, d’aquesta manera, acceptar la fragmentació del paisatge i la transformació econòmica radical a favor de les necessitats de les xarxes de comunicació que un sistema gegantí metropolità necessita, o emprar les energies en millorar el model de desenvolupament territorial, que ja tenim, en base a la pròpia dinàmica interna, complementaria d’una oferta externa de dubtosa qualitat.
Qui defensa la Vegueria Penedès no pot defensar plans directors i territorials que porten el germen del desenvolupament metropolità irracional i, implícitament, la fragmentació del Penedès —carta del paisatge a l’Alt i logística al Baix—. Cal un debat a fons sobre quin model porta sota el braç aquesta suposada vegueria que reclamem. Precipitar-nos és acceptar les condicions d’una expansió que no millora les condicions del territori ni la qualitat social i cultural dels seus habitants i relega la vegueria Penedès a utopia irrealitzable.
Pau Batlle i Solé
2008/03/03
De cara a la paret!
Per què qui governa només veu la “mala educació” de les manifestacions espontànies dels seus governats? Aquestes no neixen, precisament, com a conseqüència que els seus governants no se’ls escolten?
La Plataforma NOFEMELCIM ha generat propostes concretes sobre el territori que no han estat debatudes ni han obtingut resposta raonada per part dels seus governants, ni ara ni abans. Ans al contrari, aprofitant-se de càrrecs públics, donen l’esquena a aquestes reivindicacions i fan la seva anant, moltes vegades, en sentit contrari o amagant el cap sota l’ala en espera de temps millors.
La gent no es manifesta escridassant als seus representants així com així, sense motiu. Prèviament la “mala educació” s’ha produït de la banda dels que “governen”. O potser no és de mala educació fer creure a la gent que s’ha produït un debat sobre el territori amb la farsa de tres dirigides sessions públiques? O no és de mala educació governar amb hipocresia fent cas omís d’una proposta coherent i sostenible i acceptar, submisament, la imposició aliena al territori d’un model fill de l’especulació global? No excedeix, inclús, la “mala educació” per convertir-se en “mala democràcia”?
Molts, acostumats a manar a raser de contenidors polítics, només veuen la mala educació en els actes reivindicatius. Veuen la palla en ull aliè i no la biga en el seu. No se n’adonen compte que aquests actes “mal educats” són conseqüència de la manca de respecte que genera la prepotència del poder polític.
“Les institucions són sagrades!” venen a dir, “no es pot escridassar a un representant públic!”. Sí, són sagrades per a tothom, també per a qui les representa. O no és uns menyspreu a elles emprar el càrrec per interessos personalistes —carregar les piles de l’ego personal— o de partit —estar al servei d'interessos estranys— per comptes de fer-ho per defensar el territori i les reivindicacions de la seva gent?.
Amb aquesta actitud, els nostres governants ens demostren tenir “mala educació democràtica”. Potser ja seria hora de canviar d’actitud o de que els vots els fessin canviar. Es fa difícil, en aquestes circumstàncies, trobar un partit que defensi realment, amb intel·ligència, els interessos del nostre territori.
En aquesta adormida democràcia només tenim dues maneres d’exposar les nostres opinions i mantenir-nos desperts: votar a qui i com ens doni la gana i manifestar-nos com ens dicti el cor.
Pau Batlle i Solé
2008/02/13
Jordi Sánchez es queda sol defensant el CIM
El President del Consell Comarcal es rebut a Banyeres amb una forta xiulada i la plataforma el segueix per tot el poble amb crits de "No al CIM"
Els membres de la Plataforma van fer sentir tota la ràbia dels pobles del Baix Penedès a un President que "Ni Respecta, Ni Defensa" els interessos de la comarca.
Cal recordar que 10 dels 14 municipis del Baix Penedès (ERC, ICV, CIU i regidors del PSC) demanen la retirada total i definitiva del MacroPolígon. Els Consell Comarcals de l'Alt i Baix Penedès s''oposen al Logis Penedès juntament amb les 3 capitals del Penedès: Vilafranca, el Vendrell i Vilanova. La societat civil hi està radicalment en contra amb més de 50 entitats i 5 manifestacions.
La visita es va iniciar a l'Ajuntament de Banyeres on va ser rebut amb pancartes, crits, i xiulets. Els membres de la Plataforma van entrar a l'Ajuntament seguint-lo i evitant que aquest pogués ser rebut a la sala oficial, havent finalment de fer un petit acte a un despatx de l'Ajuntament.
En sortir de l'Ajuntament en Jordi Sánchez va anar a peu fins a la Casa Museu Josep Cañas envoltat en tot moment pels membres de la Plataforma amb crits de "No al CIM".
Va intentar sense exit evitar els manifestants entrant al Museu Josep Cañas on també van entrar els membres de la plataforma i on en cap moment va poder inaugurar l'exposició degut la forta pressió exercida.Jordi Sánchez que durant tota la seva visita no es va dignar a parlar amb ningú que no fos polític va deixar de banda totalment la societat civil que li demanava a crits la retirada del Macroprojecte.
Recordem que aquest passat novembre ell mateix va organitzar al Baix Penedès tres sessions per parlar del Pla Parcial del Camp de Tarragona, on es va deixar clara la oposició de tota una comarca a un projecte que mai ha demanat el Baix Penedès, fet i dissenyat des de despatxos de Barcelona.
Vist que li va ser impossible la inauguració va optar per marxar ràpidament amb el mateix cotxe oficial amb que havia arribat.
La Plataforma va celebrar amb crits contra el CIM l'éxit de la convocatòria i va convidar acte seguit a visitar l'exposició de l'artista Josep Cañas, un artista que s'estimava la terra i que curiosament havia començat a fer les seves primeres escultures a un camp d'oliveres situat als terrenys amenaçats pel Macropolígon.
- per a veure les fotos: Show de Diapositives
- per a veure el video: Video Jordi Sanchez
Valoració negativa dels Plans Territorials
Les entitats denuncien que el nou pla director obre les portes per l'entrada del CIM a la D.O.Penedès i al polémic Quart Cinturó
Entitats de l'Alt i Baix Penedès rebutjen el nou Pla Director de l'Alt Penedès
Les entitats denuncien que el nou pla director obre les portes per l'entrada del CIM a la D.O.Penedès i al polémic Quart Cinturó
2008/02/11
Agraris
Agraris
La càtedra de Geografia i Pensament Territorial de la Universitat de Girona va organitzar, la setmana passada, un seminari sobre la necessitat d’elaborar una llei d’espais agraris. “Hi ha lleis per a tot menys pel camp. Lleis urbanístiques, lleis d’espais naturals.. però no d'espais agraris, i per tant, legalment, no existeixen, així no es poden valorar, regular i, sobretot, preservar.” Afirmava un ponent.
El camp és, encara avui, el cul de sac de totes les altres necessitats del territori: la reserva expectant del creixement urbà, per on passar infraestructures, on instal·lar-hi “equipaments” logístics, camps de golf.. és la reserva del negoci immobiliari sobre el que els ajuntaments basen els seus ingressos en espera —que no arriba— de la reforma de les hisendes locals.És urgent la necessitat d’una llei que estableixi les regles del joc per a valorar i determinar el paper del camp, desactivar la pressió urbanística sobre ell, reconeixent legalment els seus valors ambientals, ecològics, paisatgístics.. a més de la seva funció productiva —creació del mapa de sols que l’Alt Penedès ja ha fet—.
La necessitat d’un banc de terres —el cas de França— per regular els canvis de propietat, on l’administració pot comprar abans que l’especulador –tanteig i retracte- i vendre o arrendar les terres als qui realment es dediquen a ella —Galícia ens dona exemple—, la llei de contractes de conreu i dignificar la professió de l’agricultor són objectius fonamentals de la futura llei que l’administració i, especialment, el DAR no s’atreveixen a posar en marxa.
Al Penedès, comarca agrícola emblemàtica, hem deixat escapar l’oportunitat d’un pla director territorial que podia haver recollit part d’aquestes esperances agràries. Però, qui està disposat a pagar per un paisatge?
Espais agraris
Espais agraris
“Hi ha lleis per a tot menys pel camp. Lleis urbanístiques, lleis d’espais naturals.. però no d’espais agraris, i per tant, legalment, no existeixen, així no es poden valorar, regular i, sobretot, preservar.” Dels ponents.
La càtedra de Geografia i Pensament Territorial de la Universitat de Girona, juntament amb la Unió de Pagesos i la Cambra Agrària Territorial de Girona van organitzar, la setmana passada, un seminari sobre la futura llei d’espais agraris.
El camp és, encara avui, el cul de sac de totes les altres necessitats del territori: la reserva expectant del creixement urbà, per on passar infraestructures viàries i ferroviàries, on instal·lar-hi “equipaments” logístics, camps de golf.. és la reserva del negoci immobiliari sobre el que els ajuntaments basen els seus ingressos en espera —que no arriba— de la reforma de les hisendes locals.
El Conseller d'Agricultura i els representants de les entitats organitzadores del seminari.
Per tot és urgent la necessitat d’una llei que estableixi les regles del joc per a valorar i determinar el paper del camp, contribuir a desactivar la pressió que el creixement urbanístic i l’especulació associada exerceixen sobre aquests espais, aplicant-hi mecanismes de qualificació i protecció en base als seus valors ambientals, ecològics, paisatgístics.. a més de la seva funció principal: la de produir aliments, i sense oblidar el gestor principal de l’espai: l’agricultor, que és, en definitiva, qui manté vives al nostre país aquestes 1,16 milions d’hectàrees de conreu.
Per portar-la a terme, la llei, s’ha d’acompanyar d’uns mecanismes de gestió i de les inversions adequades per a fer-la funcionar. La creació d’un banc de terres —el cas de França— per regular els canvis de propietat, on l’administració pot comprar abans que l’especulador –tanteig i retracte- i vendre o arrendar les terres als qui realment es dediquen a ella —Galícia ens dona exemple— així com la creació de la llei de contractes de conreu per regular les relacions entre propietat, administració i pagès. Proposar mesures per dignificar la professió de l’agricultor, sobretot pel que fa a l’agricultura familiar, no la de grans extensions: l’agricultura industrial, que acaba convertint l’espai agrari en un monòton polígon industrial a la intempèrie, i que genera un model molt allunyat del paper que fins ara ha jugat l’agricultura en el camp de la biodiversitat i el paisatge.
Significatiu va ser el cas de Menorca que —en el marc d’un Contracte Agrari de la Reserva de la Biosfera de l’illa— és exemple d’una bona gestió agrícola familiar amb producció d’origen, custòdia del territori, activitats naturals i xarxa arqueològica lligada al turisme rural i com a resultat d’aquestes tasques rep subvencions europees i fan l’activitat agrària, practicable i econòmicament rendible.
Al llarg del debat es van exposar les dificultats de la Generalitat per desenvolupar aquesta llei. Les veus més crítiques van fer esment en la manca de lideratge del DAR i l’absència d’enteniment entre els departaments implicats en el territori: PTOP, MA i DAR. El mateix conseller d’agricultura, va ser escèptic, posant en dubte que una llei sola podés solucionar els problemes del camp i que faria falta altres mecanismes per desenvolupar-la, tal com una bona gestió i unes inversions adequades que, sembla ser, no hi ha massa interès en proporcionar.
El món agrari com a producció d’aliments té uns problemes que cal resoldre en base a mecanismes de mercat —sostenible— però, les demés funcions que si desenvolupen, qui les finança? qui està disposat a pagar per un paisatge? L’experiència al Penedès, comarca agrícola emblemàtica —tot i l’intent de cercar mecanismes compensatoris en el si del Pla Director Territorial, entre municipis industrials i agraris o agro-forestals— s’ha deixat escapar l’oportunitat d’aplicar part d’aquestes experiències agràries. Esperem, però, que aquest debat serveixi per fer més evident la necessitat de practicar una altra cultura de fer territori.
Pau Batllé i Solé
2007/12/26
Informe sobre el Pla Director de l'Alt Penedès
Pau Batlle i Solé
2007/12/14
Territori partit
Bé, ara ningú podrà dir que no se n’ha assabentat. Les coses semblen clares, han sorgit argumentacions tècniques sòlides, alternatives a les propostes oficialistes, que milloren substancialment les possibilitats de desenvolupament del Penedès. En aquestes sis jornades pocs s’han pronunciat a favor d’un Penedès logístic i quan ho han fet ha estat amb arguments poc convincents, com ara la simplicitat de la defensa dels llocs de treball que generaria. El Penedès del sud té problemes més greus que l’atur. Portar el Logis és intentar resoldre un problema creant-ne un de més gros, d’irresoluble.
La gent ha dit que no vol que, per uns interessos sectorials, s’esquarteri més el Penedès i això val també per la gent del nord. Des del sud es demana que la carretera de Vilafranca a Martorell que proposa el Pla Director no sigui una autovia —quart cinturó encobert— El missatge és clar i quedarà per a la història: evitar convertir el Penedès en un corredor de camions de mercaderies i en un centre logístic internacional.
Pau Batlle i Solé
2007/12/13
Breus apunts pels suggeriments al PTPCT
En primer lloc el PTPCT hauria de recollir les demandes que des de la societat civil s’han expressat, de diferents formes i maneres, sobre dos qüestions bàsiques que determinaran la direcció del desenvolupament territorial:
Encaix més acurat del model territorial:
1. El Baix Penedès no pot cenyir-se al model oficialista, aplicat arreu de Catalunya, a la lleugera. La proposta d’un nucli de creixement important entorn del Vendrell i aplicar uns creixements aleatoris a la resta dels nuclis, en funció d’un model preestablert o d’uns determinats interessos ─el cas de Banyeres per la presència del Logis, per exemple─, i afirmar que es preserva el territori agrícola no és acceptable. Cal una anàlisi més particularitzat del territori.
Com exemple cal valorar que el conjunt de nuclis urbans del Vendrell té empatx de creixement, i no el pot pair. Donar-li més menjar és agreujar la malaltia. Cal pensar més a fondo el model.
Tampoc podem establir “no creixements” a la costa quan d’altra banda es preveuen creixements cap dalt la muntanya ─cas de Segur de Calafell─ o preveure sòl de reserva fins a les carenes de la serralada litoral─cas de Cunit─. Resulta contradictori i no contribueix a solucionar el problema de les urbanitzacions residencials extensives.
2. La costa requereix d’una intervenció especial per reconduir el desgavell existent, sobretot per la presència de les urbanitzacions de baixa densitat de 2ª residencia en procés de primera. Per tant, és millor que el PTPCT no digui res sobre creixements i es limiti a protegir la poca serralada que ens queda en aquest indrets i a fixar normes per al seu manteniment.
3. L’interior agrícola està ple d’instal·lacions que cal tractar, abans de pensar en si els nuclis creixen o no,─el cas greu de la IDIADA─, de les indústries en el camp, escampades, de les urbanitzacions a les faldes de les muntanyes de l’interior i les expectatives de creixement amb implantacions incompatibles previstes en els plans municipals i altres assumptes per venir.4. Per tant fa falta amb total urgència un pla director urbanístic comarcal coordinat amb l’Alt Penedès.
Tenint en compte que ja s’ha aprovat l’àmbit de planificació de la Vegueria Penedès i de que el Pla Director de l’Alt Penedès —tot i tenir el mateix llenguatge i nivell que el PTPCT— ha experimentat un procés de desenvolupament més dilatat en el temps i amb la participació activa de la societat civil, econòmica, política i cultural del territori, cal, amb urgència, elaborar el pla director urbanístic a fi de equilibrar-lo amb la resta del territori penedesenc.
5. La presència de la pista de proves de l’Idiada, ha contribuït —més que a generar “riquesa”— a crear un forat negre al paisatge agrícola. Fins fa poc, l’interior de la pista 3x1 quilòmetres, 300 hectàrees, —més gran que el CIM— era considerada sòl no urbanitzable. Cal que se li demani participar a pal·liar el desgavell que ha produït i aporti recursos per millorar el seu entorn i faci cessions al territori què ha malmès. Caldrà tenir-ho en compte a l’hora del debat sobre el territori.
6. Seria recomanable que l’àrea urbana del Vendrell limités el seu creixement. El seus teixits urbans requereixen més d’una intervenció de reforma interior i de restitució del seu paisatge urbà a les necessitats ambientals del seu entorn: rieres, boscos, espai agrícola, etc. Sense que aquesta necessitat d’ordre sigui excusa per estendre més el seu sòl urbà, ja de per si caòtic i desordenat, paradigma de tots els defectes que aquest territori a patit durant tota la segona meitat del segle passat.
7. S’ha de considerar i modificar l’article 2.9 de les normes “Sòl de protecció preventiva” ja que en molts cassos ocupa tot el municipi –cas de Cunit– i en altres –disposats, incomprensiblement entorn d’algunes urbanitzacions del Vendrell― és excessiu o determinat de forma aleatòria o seguint els criteris d’un interès aliè al model i a les necessitats del territori. Pel que cal eliminar el paràgraf on es proposa que aquests sols puguin “delimitar àrees per a ser urbanitzades i edificades..” Si es vol endegar el paisatge destruït s’han d’emprar altres elements més imaginatius. De fet tot dependrà dels actors polítics locals i per tant, millor no tacar massa que alguna cosa queda.
8. Tampoc és de rebut acceptar el creixement d’àrees residencials per damunt de l’autopista al municipi de Calafell. Prou s’ha permès en deixar urbanitzar un polígon residencial en mig de les muntanyes de la Graiera amb l’excusa dels camps de golf. Cal posar seny, no cedir a les demandes desbordades i desbocades d’alguns actors del territori. El Pla Territorial li tocaria desenvolupar la funció de posar un cert ordre a tant desconcert i, en molts casos, n’hi afegeix. Perquè ens servirà el PTPCT en aquestes circumstàncies? Sembla més orientat a definir noves infraestructures viàries i àmbits “de reserva estratègica o sòl de protecció preventiva”.
9. Què proposa el PTPCT sobre els problemes existents a la comarca? Si bé en la seva documentació exposa el problema, ni tant sols apunta mecanismes per resoldre’l: Com hem de tractar els més de 40.000 habitatges de segona residència existents en els municipis costaners. Què hem de fer amb les 2.206 hectàrees de sòl urbanitzable dels nostres municipis? Dues bombes de rellotgeria que el PTPCT no diu com desactivar-les. Potser pensa que no s’han de desactivar? Dels documents se’n desprèn que sembla que ja li vagi bé, ja que atribueix a molts municipis la possibilitat de créixer per damunt de les previsions existents actualment. La saturació d’aquests paràmetres podria arribar a representar més de 300.000 habitants al Baix Penedès. Volem convertir la comarca en una ciutat de més de 300.000 habitants? Com la volem, omplint insosteniblement les urbanitzacions de baixa densitat escampades per les nostres muntanyes? Emplenant les més de 2.200 hectàrees previstes de sòl urbanitzable? Sabem que és difícil resoldre la qüestió, és un problema existent a tota la costa del Camp de Tarragona i ningú s’atreveix a posar-li el cascavell al gat. Això no vol dir que, com a mínim, es plantegi el problema en els documents propositius, de la lectura dels plànols i la memòria no se’n desprèn, o potser no ho he sabut veure.
10. Dona la sensació que el PTPCT considera el Baix Penedès un territori que ha de servir exclusivament a interessos superiors, però quins són aquests interessos? La logística? equilibrar la piràmide d’edat? augmentar la insostenibilitat del Camp de Tarragona? Esperem que sigui, al final del procés participatiu, la millora del Penedès en el seu conjunt.
.... podeu afegir-hi el que vulgueu, la cosa dona per molt més..
Pau Batlle i Solé
