Mesòpolis

“Ciutats intermèdies que articulen un “hinterland” agrari productiu i dinàmic, coexistint amb una xarxa de poblacions petites i mitjanes que faciliten la integració en la urbs global dels intersticis rurals, amb els quals dialoguen i interaccionen estretament.”

Artemio Baigorri.
Sociòleg i professor universitari.

Sens dubte la Vegueria Penedès neix com a concepte alternatiu a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. El fet identitari del Penedès, nascut de l’economia agrícola de la vitivinicultura que ha generat una cultura pròpia, de paisatge de vinyes i agrociutats —Vilafranca, Sant Sadurní— es contraposa a la creixent expansió de la metròpoli, que utilitza l’entorn agrari per expulsar del seu interior les activitats que li fan nosa, i que envaeix, amb objectes —logística— i cables —autopistes metropolitanes—. Aquests són elements aliens a la naturalesa d’un ric territori agrari, que ha costat anys i panys gestar-se, i al qual transforma, no pas de manera positiva, donada la baixa qualitat dels seus propòsits.

El Penedès representa en bona part, encara avui, l’existència viva d’un model equilibrat basat en una estructura rural com espai diferenciat i a la vegada vinculat activament, a través de la seva xarxa de ciutats intermèdies i pobles, a l’economia global. Ara falta redefinir-lo a la llum de la nova cultura de l’economia ambiental, del canvi climàtic i de l’escassetat de recursos. No és apostar per un model obsolet, com pensen els penedesencs que encara associen “progrés” amb “creixement sense límits”, sinó tot el contrari. Voler una ciutat contínua des de Barcelona a Tarragona és el gran equívoc.

A diferència de la metròpoli que depreda el seu entorn, l’espai Penedès actua com una “mesòpoli” on les poblacions mantenen una relació positiva i equilibrada amb el seu entorn agrari —no és el cas de bona part de la costa que ja ha cedit a la pressió de la fal·lera constructiva d’urbanitzacions i al turisme barat—. És un sistema simbiòtic on les poblacions tenen capacitat per contribuir al desenvolupament de l’entorn, del que extrauen bona part de la seva fortalesa, sense degradar-lo.

Estem dons davant d’un dilema cada vegada més accentuat: escollir entre formar part de la cua del sistema metropolità que ens envolta —RMB i Camp de TRG—, i per tant, acceptar les imposicions d’un model expansiu, especialitzat i depenent, on predomina la indiferència i l’anonimat de les ciutats dormitori, de les activitats especialitzades expulsades del centre metropolità i, d’aquesta manera, acceptar la fragmentació del paisatge i la transformació econòmica radical a favor de les necessitats de les xarxes de comunicació que un sistema gegantí metropolità necessita, o emprar les energies en millorar el model de desenvolupament territorial, que ja tenim, en base a la pròpia dinàmica interna, complementaria d’una oferta externa de dubtosa qualitat.

Qui defensa la Vegueria Penedès no pot defensar plans directors i territorials que porten el germen del desenvolupament metropolità irracional i, implícitament, la fragmentació del Penedès —carta del paisatge a l’Alt i logística al Baix—. Cal un debat a fons sobre quin model porta sota el braç aquesta suposada vegueria que reclamem. Precipitar-nos és acceptar les condicions d’una expansió que no millora les condicions del territori ni la qualitat social i cultural dels seus habitants i relega la vegueria Penedès a utopia irrealitzable.

Pau Batlle i Solé